dimecres, 12 d’agost del 2015

Espera'm a casa...




El darrer Sant Joan va despertar  una primavera adormida. Murs que cauen a passets petits.
Malgrat encara hi ha defenses sobreres...Poder obrir el cor desconfiat.
Despullar-se de cap a peus, en cos (juganer)  i ànima (malmesa).
Estimar es acceptar, arraconar aquest voler compendre obstinat.

L'amor són paraules boniques que no vols gastar, 
també aquelles que es xiuxiuegen, les que es malinterpreten,
les que roseguen els pensaments.
L'amor està fet de petons de mil formes, de mosquit i de calamar, 
que esclaten als llavis i et dibuixen el millor dels somriures.
De carícies que encenen la pell, de gemecs i sospirs;
de cases que, a voltes, comencen per la teulada.

L'aventura de descobrir-nos, el  risc d'estendre les ales per conquerir noves terres,
noves personetes. Un repte, la flexibilitat.
Construïr records que avancen en bicicleta per paratges verds.

Per què estimar és la única cosa que ens fa sentir vius...